Havia llegit alguna cosa sobre la fotografia d’estels i em va agradar. Vaig pensar que quan tingués la oportunitat ho provaria. Ahir vaig agafar els trastos i me’n vaig cap a una zona amb res de llum. Ja que aquests dies el dia és tant llarg hi vaig arribar que encara s’hi veia una mica, la qual cosa em va permetre buscar unes posicions d’enquadrament per quan fos fosc del tot. Després va aparèixer la llei de Murphy, i el comandament a distància que fins ahir havia anat bé, doncs no volia funcionar. Em vaig trobar en la disjuntiva de, o bé no passar de 30 segons d’exposició, que és el que donen les màquines normaletes, o fer exposicions més llargues aguantant jo amb el dit el disparador. Com podeu comprovar ambdues situacions són fantàstiques si el que volia era fer exposicions llargues. Tot i això, per ser la primera experiència no estic descontent. La última foto, amb quatre minuts aguantats amb el dit, permet copsar una mica el moviment dels estels.
Fotografies a banda, el que em va deixar impressionat va ser la sensació d’estar a les fosques, al costat d’un bosc, sol, i amb aquella enorme quantitat d’estrelles a sobre, que cada cop brillaven més, a mesura que passava el temps i a mesura que els meus ulls s’hi acostumaven. No sé com explicar-ho, s’ha de viure, és magnífic! Una sensació de petitesa, d’estar a un planeta que gira i veure molts altres elements celestes que també es mouen, amb aquella tranquil·litat i elegància. Estem tant acostumats a les llums de les poblacions que sorprèn la senzillesa de la foscor i les estrelles. Us recomano molt l’experiència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada